dimecres, de desembre 30, 2009
dimarts, de desembre 29, 2009
Sola...
Bones Bloc,
Ja saps que soc una apassionada del tango, encara que no el se ballar, be, se fer quatre bestieses com cargolar la cama, fer quatre passes agafant embranzida i per poc anar a parar contra la porta ect. el que passa es que quant sento un tango no se que es però m’agafa una cosa per dins difícil d’explicar... m’emociono, m'exalto en fi es allò de... m'arravato...
Hi ha els tangos a la manera del Daniel, el Hector ...
Ja saps que soc una apassionada del tango, encara que no el se ballar, be, se fer quatre bestieses com cargolar la cama, fer quatre passes agafant embranzida i per poc anar a parar contra la porta ect. el que passa es que quant sento un tango no se que es però m’agafa una cosa per dins difícil d’explicar... m’emociono, m'exalto en fi es allò de... m'arravato...
Hi ha els tangos a la manera del Daniel, el Hector ...
Però desprès hi ha aquests altres com “Esta noche me emborracho”... i el que em fascina es la lletra i es que si te hi fitxes be es pura poesia, tragèdia, sentiment, hi ha algunes expressions que son de 10, com es ara “en un requiscat in pace", “flaca, dos cuartas de cogote y una percha en el escote”... llegeix, llegeix... ara he trobat la lletra a la xarxa i la podré cantar sencera per la finestra del celobert...em ve a la memòria que fa un temps en un pis de mes amunt hi havia un senyor que cantava òpera i algun bolero... era molt divertit...
Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa' no yorar.
¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.
Nunca soñé que la vería
en un "requiscat in pace"
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa' suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!...
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa' no pensar.
dijous, de desembre 24, 2009
diumenge, de desembre 20, 2009
Mes lectures
Hola Bloc,
He estat llegint mes Anna Gavalda, el llibre de relats “M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.” l’he trobat molt original son històries bastant sorprenents... el títol m’ha semblat molt interessant i m’ha donat per reflexionar en el sentit que crec que a tothom ens agrada que algú ens esperi en algun lloc, he recordat que un dia que arribava de viatge en un vaixell al sortir a coberta vaig mirar el moll i vaig sentir unes ganes immenses que algú estès allí esperant-me... es un moment que no se perquè em va quedar molt gravat...
També he llegit “Només junts”, una història d’unes persones singulars, amb personalitats bastant dispars però que acaben vivint a un mateix ritme, aquí deixo un trailer, doncs es va fer una peli d’aquest llibre.
Per altra banda al Club de Lectors de la Biblioteca vam comentar uns contes de Txèkhov, els comentaris en general van ser entusiastes, jo a pesar que diuen que reflecteixen històries tristes i de denuncia de la vida precària de la societat d’aquell moment, els he trobat molt divertits en el sentit que tenen una xispa inesperada i irònica.
Mes russos... el dijous vaig anar al teatre “Magatzem” on es feia una lectura dramatitzada de “L’idiota” de Fodor Mikhajlovic Dostojevskij... i ara en ve al cap allò de “mucho ruso en Rusia”.
Fins aviat,
He estat llegint mes Anna Gavalda, el llibre de relats “M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.” l’he trobat molt original son històries bastant sorprenents... el títol m’ha semblat molt interessant i m’ha donat per reflexionar en el sentit que crec que a tothom ens agrada que algú ens esperi en algun lloc, he recordat que un dia que arribava de viatge en un vaixell al sortir a coberta vaig mirar el moll i vaig sentir unes ganes immenses que algú estès allí esperant-me... es un moment que no se perquè em va quedar molt gravat...
També he llegit “Només junts”, una història d’unes persones singulars, amb personalitats bastant dispars però que acaben vivint a un mateix ritme, aquí deixo un trailer, doncs es va fer una peli d’aquest llibre.
Per altra banda al Club de Lectors de la Biblioteca vam comentar uns contes de Txèkhov, els comentaris en general van ser entusiastes, jo a pesar que diuen que reflecteixen històries tristes i de denuncia de la vida precària de la societat d’aquell moment, els he trobat molt divertits en el sentit que tenen una xispa inesperada i irònica.
Mes russos... el dijous vaig anar al teatre “Magatzem” on es feia una lectura dramatitzada de “L’idiota” de Fodor Mikhajlovic Dostojevskij... i ara en ve al cap allò de “mucho ruso en Rusia”.
Fins aviat,
dimecres, de desembre 09, 2009
L'Alexis ja te un any
Bona nit Bloc,
Fa uns quants dies que l’Alexis va fer un any, ara ja sap posar-se el gorro, fer cargol treu banyes, pon titeta pon, ralet ralet, etc. Be, aquí ho pots veure una miqueta.
Fa uns quants dies que l’Alexis va fer un any, ara ja sap posar-se el gorro, fer cargol treu banyes, pon titeta pon, ralet ralet, etc. Be, aquí ho pots veure una miqueta.
diumenge, de desembre 06, 2009
Torna a Sorrento
Bona nit Bloc,
Avui he retrobat la seva partitura... la de la noia de la foto... la recordo al piano i al seu entorn tota la família tractant de cantar aquelles notes impossibles... i tots cridant, i repenjant-se en els “calderons” i al final un esclafit de riures... era tot un divertimento.
Avui jo també la he tocada al piano però al meu entorn només hi havia els records...
Avui he retrobat la seva partitura... la de la noia de la foto... la recordo al piano i al seu entorn tota la família tractant de cantar aquelles notes impossibles... i tots cridant, i repenjant-se en els “calderons” i al final un esclafit de riures... era tot un divertimento.
Avui jo també la he tocada al piano però al meu entorn només hi havia els records...
En compensació aquí tenim al Pavarotti, li dedico a ella, una de les persones mes estimades de la meva vida, de fet ella es la meva vida.
dilluns, de novembre 30, 2009
Fingiments
Bon nit bloc,
Des dels primers dies de la tardor que tinc molt prop aquest llibre del Francesc Prat, “fingiments”, llegeixo i rellegeixo, entro i surto i com mes lectures faig mes veig aquest mon que l’autor ha volgut transmetre, potser no es exactament el que ell voldria que jo entengués, però si mes no ha creat dins meu tota una sèrie de percepcions, per exemple de colors, es clarament un paisatge granat i que identifico amb aquesta música de Chopin i no se perquè...
Diu l’autor: “A fingiments es fingeixen experiències tan fútils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) que són motivats per un paisatge, per la mort d’aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l’alegria mateixa d'existir. Amb la sonoritat de las paraules, el seu poder evocatiu o amb les transformacions visionàries voldria fet art; sóc conscient, però, que només qui llegeixi els poemes et pot valorar la pretensió.”
Crec que he captat alguns d’aquests fingiments...
Des dels primers dies de la tardor que tinc molt prop aquest llibre del Francesc Prat, “fingiments”, llegeixo i rellegeixo, entro i surto i com mes lectures faig mes veig aquest mon que l’autor ha volgut transmetre, potser no es exactament el que ell voldria que jo entengués, però si mes no ha creat dins meu tota una sèrie de percepcions, per exemple de colors, es clarament un paisatge granat i que identifico amb aquesta música de Chopin i no se perquè...
Diu l’autor: “A fingiments es fingeixen experiències tan fútils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) que són motivats per un paisatge, per la mort d’aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l’alegria mateixa d'existir. Amb la sonoritat de las paraules, el seu poder evocatiu o amb les transformacions visionàries voldria fet art; sóc conscient, però, que només qui llegeixi els poemes et pot valorar la pretensió.”
Crec que he captat alguns d’aquests fingiments...
M'assec i obro el llibre i llegeixo en veu alta aquest poema...
Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres retornat al present etern amb el pas de l’aigua.
Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l’espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s’hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint,
com una duna al vent ?
Estic a Celrà envoltada del paisatge del poeta, per altres motius i casualitats de la vida he fet cap aquí, estic contenta, emocionada, m’ho miro tot en clau de poesia.
dilluns, de novembre 23, 2009
dissabte, de novembre 21, 2009
Ruta literària Olga Xirinacs
Bona nit Bloc,
Avui he anat a la ruta literària dedicada a la Olga, sempre aquestes rutes m’agraden molt perquè això de llegir textos als llocs on els ha dedicat el autor es bonic perquè potser captes una mica les fonts de inspiració, aquest any a mes com a pogut venir l’autora (altres vegades no pot ser per raons obvies) ha estat molt mes interessant i gratificant.
Hem anat per llocs on possiblement habiten els éssers fantàstics i una mica sinistres que ens explica la Olga en bastants dels seus llibres, com ja saps ella es una fan d’aquest gènere... ja hem llegit molts llibres d’ella junts oi?
divendres, de novembre 20, 2009
Un dia amb la Montserrat Abelló
Hola Bloc,
Ahir vaig tenir novament el plaer de poder compartir quasi tot un dia amb la Montserrat, a l’hora de dinar la conversa va ser molt gratificant, interessant i també divertida, desprès a la tarda la poesia... va llegir i ens va explicar moltes coses de la seva llarga vida amb una entrevista conduïda per Maria Lluisa Julià.
Sembla ser que el novembre es el mes assenyalat per tenir prop encara que només sigui per unes hores a la Montserrat. Tan de bo hi hagi molts novembres.
Un poema d’ella que m’agrada molt.
Tot sembla ben senzill. Quatre parets
fan una casa. Un home i una dona,
un fill. Una taula, quatre cadires,
i un llit per a dormir, néixer, morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així ¡
Ahir vaig tenir novament el plaer de poder compartir quasi tot un dia amb la Montserrat, a l’hora de dinar la conversa va ser molt gratificant, interessant i també divertida, desprès a la tarda la poesia... va llegir i ens va explicar moltes coses de la seva llarga vida amb una entrevista conduïda per Maria Lluisa Julià.
Sembla ser que el novembre es el mes assenyalat per tenir prop encara que només sigui per unes hores a la Montserrat. Tan de bo hi hagi molts novembres.
Un poema d’ella que m’agrada molt.
Tot sembla ben senzill. Quatre parets
fan una casa. Un home i una dona,
un fill. Una taula, quatre cadires,
i un llit per a dormir, néixer, morir.
Tot sembla tan senzill, si fos així ¡
Montserrat Abelló
Subscriure's a:
Missatges (Atom)