Bona tarda Bloc, Ahir vaig veure la última (per ara, espero) del Woody, simplement genial !!! “Si la cosa funciona” es una comèdia divertidisima, amb escenes i diàlegs que fan riure i somriure, encara que en el fons tot es molt profund, aquí hi ha una desmitificació del ésser humà.
Avui he anat a la inauguració de la exposició del Ismael Lozano dintre del cicle “d’art emergent” la proposta de les seves composicions son molt originals i també el mètode que ell fa servir. La presentació anat a càrrec de Jordi Abelló i com a gran artista que es, hi ha donat unes pautes molt brillants.
Aquests dies he estat llegint a Kundera, malgrat que es un autor que m’agrada no he pogut acabar “La vida está en otra parte” , no se, personatges estranys potser també es que estan posats en un país i un moment de la història que jo no acabo de situar.
En canvi, per altra banda he llegit aquesta “Historia de un matrimonio” que m’ha fet pensar i veure que de vegades, per no dir sempre, tenim una idea equivocada del que pensen els altres inclosos els mes propers i estimats, potser no aprofundim prou en les nostres converses mes intimes, potser tenim por de descobrir la por del altre, o no, segurament els altres també estan equivocats respecte a nosaltres.... despullar l’ànima costa. Una història original i que m’agrada’t molt.
Avui es dia de matraques i carraus, aquest instrument de percussió que fa aquest so tant estrany i que em porta uns records molt llunyans i feliços...
Segons la Wikipedia:
La matraca se utiliza en las iglesias españolas durante la Semana Santa, antiguamente se utilizaba para enmudecer a la gente en los días de la Pasión o para despertarlos en maitines, cuando no se podían usar las campanas, también se utilizan en algunas las celebraciones litúrgicas, o incluso en fiestas populares como por ejemplo la danza de la morenada de Oruro Bolivia, utiliza la matraca emulando a los esclavos negros de las haciendas vinícolas. También el ámbito de la Semana Santa, algunas hermandades penitenciales hacen sonar matracas durante el desfile procesional. La matraca se usa también para simular un terremoto en el Oficio de Tinieblas de la Semana Santa.
En aquest moment no m’atreveixo a escriure el nom popular del ofici litúrgic en el que utilitzàvem el carrau o matraca... tu ja m’entens oi ?
D'esquerra a dreta, Conrad Setò, Francesc Valls-Alçada i Adam Manyé
Bona tarda Bloc,
Aquí un parell de fotos del recital poètic que va fer el Francesc Valls- Calçada a la Biblioteca Publica de Tarragona amb motiu del Dia Internacional de la poesia, va ser un recital molt càlid i màgic per l’ambient que es va crear... uns moments molt especials amb els poemes i la música del Conrad Setó
De Nissaga dels Ningú, 2004.
Apamo les escales i els murs
D’aquesta presó tan meva
Condemnat a viure a l’interior
De l’home torturat
Com una ombra viatgera
D’embriaguesa perpètua.
Sospeso l’ormeig feixuc
De l’existència
Estimo la vida i beso la mort
Treno les cordes de la passió
Aparello llances i escuts
Senyeres i proclames
Cadenes i amors
Quan em sento vençut
Suplico clemència al summe sacerdot.
Camí als cadafals
Trepitjo el balb suc dels pètals
Ai! Aquelles roses vermelles
La cendrosa melangia dels anys.
Per un bri de pau
Somnio babilònics horitzons
De lascívia i joventut
L’aire límpid
Diumenges plens de cavalls
De galops i de pols
Les pomes transparents del capvespre
La llibertat.
“La veïna i altres animals domèstics”, llibre de relats de la Rosa Pagès, original i m’agrada’t la manera que te d’explicar, a més en fa gràcia perquè es una persona “propera”, m’agrada molt saber “coses” de la gent que conec.
“Desmuntat Woody Allen”, aquest no el conec personalment encara que m’agradaria però de llegir-lo i de veure les seves pelis es com si fos un oncle que tingués allà a les Ameriques, es un llibre de frases celebres d’ell que et fan posar de bon humor i arrenquen somriures: “De petit vaig voler tenir un gos, però els meus pares eren pobres i només en van poder comprar-me una formiga.” (Días de radio).
Aquest llibre de E.L. Doctorow, es la proposta de lectura d’aquest mes del Club de la Biblioteca... ja l’he acabat i em sap greu doncs m’ho passava molt be mentre el llegia, per mi ha tingut quelcom de màgia, primer perquè l’acció passa a Nova York (encara que sigui el N.Y. de primers del segle XX) ciutat que adoro, una d’aquelles coses que podrien ser un “moment estel·lar” de la meva vida ha estat passejar-me per Manhattan, doncs be, la història m’agrada’t molt perquè també hi surten persones reals que en aquells moments vivien allí com es ara, J.P.Morgan, Henry Ford, Harry Houdini, Evelyn Nesbit, Stanford White, Harry K. Thaw, Emma Goldman, persones que per si soles ja son una novel·la, els personatges de ficció son realment esplèndids, i la trama molt vibrant i original.
“Coalhouse Walker Jr. Va tornar a girar-se cap el piano.”The Maple Leaf”, composta pel genial Scott Joplin. L’aire es va omplir del rag més famós de tots. El pianista seia ben dret davant del teclat amb les mans llargues i fosques”
Hi ha moments al llibre d’unes descripcions d’una gran bellesa i molt espectaculars com es ara el funeral de la Sara diu que “es va celebrar a Harlem. El taüt era de bronze. El cotxe funerari era un Pierce-Arrow Opera Coach... la part superior de la carrosseria estava ribetejada de llautó i recoberta de flors. Un crespó negre voleiava des de cadascun dels quatre extrems. Una comitiva de limusines va portar els assistents cap al cementiri...quan tothom va ser dins dels cotxes, es va sentir un gran bullici: pel carrer pujava, per ocupar el seu lloc, un òmnibus sense sostre amb una banda de cinc músics amb esmòquings que feien sonar els seus instruments de vent. El cementiri era a Brooklyn. La banda va tocar balades fúnebres pels carrers silenciosos de Harlem i durant tot el recorregut pel bell mig de la ciutat. El seguici avançava a poc a poc. Els nens corrien al seu darrere i la gent de les voreres s’aturava a veure’l passar. La banda tocava i els cotxes anaven creuant, lentament, el pont de Brooklyn, que s’eleva sobre l’East River. Els passatgers dels tramvies que anaven pels carrils exteriors del pont es posaven drets per veure aquella desfilada impressionant. El sol brillava. Un estol de gavines va emprendre el vol des de l’aigua. Van planar entre els cables que sostenien el pont i es van parar en filera damunt la barana, mentre l’últim cotxe de la comitiva s’allunyava.”
Escarbant només una miqueta per la xarxa es troben un munt de referències, la casa-museu de J.P.Morgan que surt a la novel·la, la música del Scott, fotos i biografies, ect.
Una cosa curiosa o tafanera que m’han expicat, diu que aquest llibre es el que estava llegint el President Obama quan va sortit elegit.
Bona nit Bloc, He rebut un comunicat del Albert (un bon amic meu) que diu “nostresenyorensagaficonfessats doncs Ikea amenaça en vendre cotxes...Bona sort !!!
Ah! Això sí porta la clau inglesa per el muntatge.
Fa uns dies em vaig trobar per casualitat amb el Marcel Pey un artista extraordinari i una persona encantadora i vam anar un petit temps plegats parlant de coses rutinàries... al arribar a casa em va agafar ganes de rellegir alguns dels seus poemes (una de les seves vessants com artista) i m’endinso en el seu mon inquietant que se que existeix però que em fa por explorar.
