Bloc, molt sovint acostumo a cantar, m'agrada cantar, diuen que abans es cantava mes, que pels celoberts es sentien sopranos, tenors, folklòriques improvisats...Jo trobo que es bo cantar, va be per l'estrès i si fas uns quants crits mes o menys melòdics et quedes molt descansat. Hi ha una cançó que no he deixat de cantar mai, m'ha perseguit des de petita, suposo que la devia sentir per la radio i diu aixi :
Doña Constanza murió
Y Portugal que sabia
La pena que la mató
La muerte de Inés de Castro
El pueblo entero pidió.
Marcato
La condenaron a muerte
I la condena se cumplió
Y al Rey Don Pedro dejaron (Ritardando)
Viviendo sin corazón, viviendo sin corazón.
I ja no en se mes... però la història es tremenda.
Portugal potser no ho sabia però la Constanza va morir de part, o sigui que la "pena que la mató" el mes segur es que no va ser el fet de que el Pedro (el seu marit) estès enamorat de la Inés. Els amors de la Inés i el Pedro si que van ser ben desgraciats... Inés mora degollada per ordre del Pare del Pedro, ( que va ser quan el Pedro es queda "viviendo sin corazón" ) però aquest jura venjar-se i quan accedeix al Tron fa desenterrar a la Inés la asseu al seu costat al Palau Reial i fa que tots els nobles passin a reverenciar el cadàver de la Inés i a besar-li la mà (en aquest punt recordo un gravat que vaig veure on es representava la escena i que em feia posar els pels de punta) no contén encara, captura als seus botxins i els hi fa extreure el cor de viu en viu i diuen que se els va menjar.Desprès la va fer enterrar en una gran sepultura i en va fer construir una per ell just davant perquè així el dia de la Resurrecció quan es posin en peu el primer que veuran serà l'un al altra.
Ves doncs tot el que es pot pensar cantant...
Ai, Inés, Inesita, Inesita, Inés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada