Al menjador del davant just de front al entrar, hi havia una caixa de núvia, damunt el mantó de Manila vermell amb flors brodades arropant un canelobre. A sobre a la paret, presidint, aquest quadre al oli que mai vaig saber qui era ni qui l’havia pintat, i sota penjada, la daga, que deien que no se qui havia portat del Larache.
Tot aquest conjunt va ser un dels meus grans terrors infantils, i crec que justificat, doncs ara que ja han passat tants anys torno a reconstruir l’escena i em fa allò com una mica de no se que... això de “caixa de núvia”, aquelles flors d’un regust vell, la daga i la mirada del moro, observant, seguin-te...
Crec que a casa mai van saber de la meva por. La relació que vaig mantenir amb aquest conjunt i sobre tot amb el quadre es bastant singular...recordo que al passar pel davant evitava la mirada, corria una miqueta i en veu baixa murmurava: No en veu, no en veu.
Però el terrible era al vespre quan alguna vegada la meva Mare deia : Ves allà al davant a buscar... llavors sí que la por que tenia era horrorosa, però em vaig muntar una petita estratègia que consistia en no encendre cap llum, però ja se sap les cases d’abans no eren com les d’ara, primer venia el passadís llarg, molt llarg, avançava enganxada a la paret, i a les fosques anava resseguint, el penja-robes, la consola, la porta falsa (a les cases abans sempre hi havia una porta falsa), un tram sense obstacles i a la fi entrava al menjador del davant, sabia que el quadre estava allí però que a les fosques no em veia, sigil·losament passava entre mig de les cadires, arribava al bufet i agafava el que m’havien dit, girava cua i molt poc a poc començava a desfer el camí donant alguna mirada de reüll per si de cas, en quan arribava a l’alçada de la consola agafava una corredissa i... Ja estava salvada !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada