dimarts, de desembre 29, 2009

Sola...

Bones Bloc,
Ja saps que soc una apassionada del tango, encara que no el se ballar, be, se fer quatre bestieses com cargolar la cama, fer quatre passes agafant embranzida i per poc anar a parar contra la porta ect. el que passa es que quant sento un tango no se que es però m’agafa una cosa per dins difícil d’explicar... m’emociono, m'exalto en fi es allò de... m'arravato...
Hi ha els tangos a la manera del Daniel, el Hector ...



Però desprès hi ha aquests altres com “Esta noche me emborracho”... i el que em fascina es la lletra i es que si te hi fitxes be es pura poesia, tragèdia, sentiment, hi ha algunes expressions que son de 10, com es ara “en un requiscat in pace", “flaca, dos cuartas de cogote y una percha en el escote”... llegeix, llegeix... ara he trobat la lletra a la xarxa i la podré cantar sencera per la finestra del celobert...em ve a la memòria que fa un temps en un pis de mes amunt hi havia un senyor que cantava òpera i algun bolero... era molt divertit...



Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez...
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao...
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa' no yorar.

¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!...
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador...
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca soñé que la vería
en un "requiscat in pace"
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa' suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!...
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó...
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa' no pensar.

dijous, de desembre 24, 2009

Un “clàssic”

Un “clàssic” per el dia de Nadal.

Bones Festes !!!



diumenge, de desembre 20, 2009

Mes lectures

Hola Bloc,
He estat llegint mes Anna Gavalda, el llibre de relats “M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.” l’he trobat molt original son històries bastant sorprenents... el títol m’ha semblat molt interessant i m’ha donat per reflexionar en el sentit que crec que a tothom ens agrada que algú ens esperi en algun lloc, he recordat que un dia que arribava de viatge en un vaixell al sortir a coberta vaig mirar el moll i vaig sentir unes ganes immenses que algú estès allí esperant-me... es un moment que no se perquè em va quedar molt gravat...
També he llegit “Només junts”, una història d’unes persones singulars, amb personalitats bastant dispars però que acaben vivint a un mateix ritme, aquí deixo un trailer, doncs es va fer una peli d’aquest llibre.



Per altra banda al Club de Lectors de la Biblioteca vam comentar uns contes de Txèkhov, els comentaris en general van ser entusiastes, jo a pesar que diuen que reflecteixen històries tristes i de denuncia de la vida precària de la societat d’aquell moment, els he trobat molt divertits en el sentit que tenen una xispa inesperada i irònica.

Mes russos... el dijous vaig anar al teatre “Magatzem” on es feia una lectura dramatitzada de “L’idiota” de Fodor Mikhajlovic Dostojevskij... i ara en ve al cap allò de “mucho ruso en Rusia”.

Fins aviat,

dimecres, de desembre 09, 2009

L'Alexis ja te un any

Bona nit Bloc,

Fa uns quants dies que l’Alexis va fer un any, ara ja sap posar-se el gorro, fer cargol treu banyes, pon titeta pon, ralet ralet, etc. Be, aquí ho pots veure una miqueta.

diumenge, de desembre 06, 2009

Torna a Sorrento
















Bona nit Bloc,

Avui he retrobat la seva partitura... la de la noia de la foto... la recordo al piano i al seu entorn tota la família tractant de cantar aquelles notes impossibles... i tots cridant, i repenjant-se en els “calderons” i al final un esclafit de riures... era tot un divertimento.
Avui jo també la he tocada al piano però al meu entorn només hi havia els records...
























En compensació aquí tenim al Pavarotti, li dedico a ella, una de les persones mes estimades de la meva vida, de fet ella es la meva vida.

dilluns, de novembre 30, 2009

Fingiments


















Bon nit bloc,
Des dels primers dies de la tardor que tinc molt prop aquest llibre del Francesc Prat, “fingiments”, llegeixo i rellegeixo, entro i surto i com mes lectures faig mes veig aquest mon que l’autor ha volgut transmetre, potser no es exactament el que ell voldria que jo entengués, però si mes no ha creat dins meu tota una sèrie de percepcions, per exemple de colors, es clarament un paisatge granat i que identifico amb aquesta música de Chopin i no se perquè...


Diu l’autor: “A fingiments es fingeixen experiències tan fútils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) que són motivats per un paisatge, per la mort d’aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l’alegria mateixa d'existir. Amb la sonoritat de las paraules, el seu poder evocatiu o amb les transformacions visionàries voldria fet art; sóc conscient, però, que només qui llegeixi els poemes et pot valorar la pretensió.”
Crec que he captat alguns d’aquests fingiments...

M'assec i obro el llibre i llegeixo en veu alta aquest poema...


Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres retornat al present etern amb el pas de l’aigua.
Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l’espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s’hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint,
com una duna al vent ?


Estic a Celrà envoltada del paisatge del poeta, per altres motius i casualitats de la vida he fet cap aquí, estic contenta, emocionada, m’ho miro tot en clau de poesia.

dilluns, de novembre 23, 2009

dissabte, de novembre 21, 2009

Ruta literària Olga Xirinacs










Bona nit Bloc,

Avui he anat a la ruta literària dedicada a la Olga, sempre aquestes rutes m’agraden molt perquè això de llegir textos als llocs on els ha dedicat el autor es bonic perquè potser captes una mica les fonts de inspiració, aquest any a mes com a pogut venir l’autora (altres vegades no pot ser per raons obvies) ha estat molt mes interessant i gratificant.

Hem anat per llocs on possiblement habiten els éssers fantàstics i una mica sinistres que ens explica la Olga en bastants dels seus llibres, com ja saps ella es una fan d’aquest gènere... ja hem llegit molts llibres d’ella junts oi?

divendres, de novembre 20, 2009

Un dia amb la Montserrat Abelló
















Hola Bloc,
Ahir vaig tenir novament el plaer de poder compartir quasi tot un dia amb la Montserrat, a l’hora de dinar la conversa va ser molt gratificant, interessant i també divertida, desprès a la tarda la poesia... va llegir i ens va explicar moltes coses de la seva llarga vida amb una entrevista conduïda per
Maria Lluisa Julià.

Sembla ser que el novembre es el mes assenyalat per tenir prop encara que només sigui per unes hores a la Montserrat. Tan de bo hi hagi molts novembres.

Un poema d’ella que m’agrada molt.

Tot sembla ben senzill. Quatre parets
fan una casa. Un home i una dona,
un fill. Una taula, quatre cadires,
i un llit per a dormir, néixer, morir.

Tot sembla tan senzill, si fos així ¡
Montserrat Abelló

dijous, de novembre 12, 2009

Olga Xirinacs
















Bona nit Bloc,
Avui he anat a la presentació del nou llibre de la Olga “ L’agonia de Severià Vargas”, com ja et pots imaginar ha estat un vespre literari magnífic, sentir parlar a l’Olga es tot un plaer es molt sàvia diria jo i també bastant entremaliada amb les seves “animetes” i contes de terror, l’estimo molt i crec que es tot un luxe tenir-la com amiga i a Tarragona, la història del llibre promet molt... gràcies Olga !!!
















Olga Xirinacs en un moment de la presentació.

dimecres, de novembre 04, 2009

Estic llegint...

Hola Bloc,
Doncs sí, aquests dies estic llegint a dos poetes que em va descobrir el Manel Forcano el dia que va venir al Club de lectors, ell n'és el traductor, va explicar una mica de la seva història, vaig quedar fascinada ...

La pluja parla en silenci,
ja pots dormir.
Al costat del llit, fressa d’ales d’un diari,
No hi ha cap més àngel.
Matinaré i subornaré el nou dia,
perquè ens sigui favorable.
Iehuda Amikhai

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.

He llegit uns quants llibres d
e nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.
Pinkhas Sadè



També fa poc dies he acabat de llegir un de L’Anna Gavalda (El consol) he trobat que es merescuda la fama que te com escriptora, els seus personatges son reals i mostren tot el seu interior amb gran precisió, la trama que de moment semblava senzilla desprès resulta una història molt original. Crec que llegiré mes de l’Anna.




dissabte, d’octubre 31, 2009

La Via Làctia i Andròmeda
















Bona nit Bloc,

Diuen que està previst que d’aquí a 3.ooo milions d’anys i hagi una col·lisió entre Andròmeda i la Via Làctia... es molt de temps... però he estat pensant que jo hi serè, que tu hi seràs, que tots hi serem, d’alguna manera o altra... estem tots aquí dins de la foto, per cert, oi que es un lloc preciós?



dijous, d’octubre 22, 2009

El mateix mar





















El silenci

Tu també. I tothom. Tot Bat-Iam s’omplirà de gent nova i també ells

al seu torn, de nit tots sols, de vegades se sorprendran d’entendre que fa la lluna

amb el mar i quina és la intenció del silenci. De resposta no en tindran. Tot això més o menys penja d’un fil. La intenció del silenci és silenci.

Hola Bloc,

Aquest es un paràgraf-capítol d’un dels llibres mes extraordinaris que he llegit, crec que serà una lectura d’aquelles d’anar rellegint i de que cada vegada i descobriré una nova sensació, un nou moment màgic, una nova recreació de paraules elegants, netes, pausades, pensades...

De fet quan he arribat al final... sense ni adonarem he tornat a començar per la primera pàgina.


Amos Oz , ha fet una novel·la poètica difícil de superar.


Ahir vaig anar a la sessió de comentaris del Club de Lectors, i avui ha vingut a la Biblio el traductor del llibre Manel Forcano una persona extraordinària que ha fet una dissertació sobre semítica i ha explicat un munt de coses de les seves vivències a Israel, Egipte, Síria, dels poetes d’aquests països... ell també poeta , mentre anava parlant he recordat que una vegada l’havia sentit llegir la seva poesia aquí, concretament al mític “Poetes” (ara desaparegut) amb el grup que es van començar anomenar “Els imparables” , avui rellegia la seva poesia...


Recordar exacte un rosa besat de llavis

és provar d'encendre un foc

amb llumins que ja han cremat.

Però queden a la memòria


el mar resplandent des del camí

i l'ombra d'aquell arbre ufanós

on amb tot el cos a la veu vas dir-me

vine.

Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra

l'una damunt de l'altra.

de Com un persa (València, ed. Tàndem, 2001)



















El Manel Forcano i la bibliotecària Cristina Barber durant la xerrada.


dilluns, d’octubre 19, 2009

Aléxandros






















Bona tarda Bloc,

Organitzant i traïen pols (com sempre) dels llibres que tinc per aquí em va cridar l’atenció aquest de Valerio Massimo Manfredi, una biografia d’Alexandre el jove rei macedoni que va concebre la conquesta del mon sencer, val a dir que la història tot i que es coneguda m’ha enganxat, l’escriptor i estudiós del mon antic Valerio ho explica magistralment i m’ha fet viure ho al menys imaginar com podia ser tot allò... cruel, refinat, sanguinari...

La imatge que t’ensenyo es una escultura que li va fer a Alexandre el famós Lisip, diuen que la gent el trobaven molt guapo .... home, que vols que et digui... ara, això si, indiferent no et deix.


En l’obra mestra de l’escultor Lisip, espessos rínxols li encerclen el rostre de delicades faccions: com es pot restar indiferent davant la bellesa d’Alexandre ?


I com es pot restar indiferent davant la majestuositat d’un imperi destruït, des del Danubi a l'Índic, avui dia difícilment imaginable, llavors difícil de creure?


dimecres, d’octubre 14, 2009

Amb ulls americans















Amb ulls americans

Carme Riera

Quina mena de gent som? Com ens veuen els de fora? A partir de l’experiència del periodista americà George Mac Gregor, Carme Riera construeix un relat fresc, actual i divertit sobre la societat catalana. Fa pocs anys George va topar per atzar amb un seguici de l’alcalde de Barcelona que s’havia desplaçat a Nova York per promoure les virtuts i meravelles de la capital catalana. Gràcies les habilitats del periodista, la delegació catalana va aconseguir salvar una situació delicada, cosa que li va valdre la promesa d’una beca per fer una estada a Catalunya. La seva mirada perplexa marcarà un relat que va de la ironia crítica a un final més obscur i sòrdid de trama policíaca i rerafons de corrupció.

Això es el que diu a la contraportada del llibre, jo només afegeixo, divertit, per passar l’estona.


divendres, d’octubre 09, 2009

Com una pedra
















Dolors Borau en un moment de la xerrada a la Biblioteca, acompanyada per el Bibliotecari Esteva Masalles.

Bona nit Bloc,

Avui ens ha visitat al Club de lectors de la Biblioteca, l’escriptora Dolors Borau que el passat any 2008 va guanyar el Pin i Soler de novel·la dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona amb el llibre “Com una pedra”, d’entrada et diré que la Dolors es una persona encantadora i que m’agrada’t com ha explicat la construcció de la seva novel·la i tots els detalls de les situacions, formes i característiques dels personatges. També ha explicat coses personals d’ella i això crec que la fet molt propera... jo també de petita el meu llibre de contes van ser els d’Andersen , traducció de Carles Riba.

A banda hi ha les opinions sobre el llibre, que a la reunió de comentaris del Club n’hi va haver per tots els gustos, jo particularment el trobo molt ben escrit i que la història que explica es molt creïble, encara que de vegades no estic massa d’acord amb algunes reaccions dels personatges, però pensant-ho be el mon està ple de gent diferent i son naturals altres comportaments que pugin xocar. També l’entorn en que es mou la història m’ha fet venir alguns records del Clinic de Barcelona dels soterranis, passadissos de cristall, espais laberintics...

Aquesta es la cançó que l’Anna escolta una i altre vegada.



dissabte, d’octubre 03, 2009

Lu Xun




















Bona nit Bloc,

En Lu Xun amb aquest “Diari d’un boig i altres relats”, m’ha transportat a una Xina antiga, mooooooolt antiga, així com una cosa bastant naïf, simple, plana, amb una mica d’encant però poc divertit des del punt de vista de passar-ho be, allò que en diríem distret... si ho mires des d’un altre perspectiva, els anys en que va ser escrit, la cultura del País d’on procedeix ect. llavors ja hi he vist altres mèrits encara que no m'interessen massa. En fi un llibre mes a la meva vida... no se perquè em ve al cap allò de “un cuento xino”. Je, je

Fins aviat,


diumenge, de setembre 27, 2009

Tarda de diumenge

Bona tarda Bloc,
N’hi ha que marxen cap a Istanbul, n’hi ha que caminen pels mateixos carrers amb la mateixa camisa, altres que miren per les finestres, i tu i jo escoltem a la Jessy Norman...genial !!!

dissabte, de setembre 26, 2009

Nòmada














Hola Bloc,

Tarda de dissabte compartida amb Hèstia la deessa protectora de la llar conduïda per els poemes de la Isabel M. Ortega Rion, que m’han fet pensar que si que es veritat que de vegades sembla com si la deessa l’hagi abandonat, i com diu ella només si emmirallin solituds. Poemes per un capvespre plàcid i relaxat. Aquí n’he triat un perquè el llegeixis.


Solituds de nòmada

Ser nòmada

és perdre’s pels carrers d’una ciutat prenyada

ser qualsevol i una altra, i se sempre aquella altra

amb qui ma ningú es creua;

és buscar-se en els vidres d’aparadors monòtons,

veure-hi un glop d’alè i no trobar-hi imatge;

voler refer el camí

no sabent que la casa és el trepig d’un temps

que inflama i degoteja solituds.

ser nòmada és portar als ulls

un horitzó de somnis

i deixar-lo a les mans del rodamón mes trist,

més indefens, mes pobre.


Nòmada- Isabel M. Ortega Rion



dimecres, de setembre 23, 2009

Balzac i la petita modista xinesa


















Hola Bloc,

La història d’aquest llibre que parteix de la experiència personal del autor Dai Sijie, m’agrada’t força, es una lectura amable i que m’ha portat a un mon estrany, el de la “reeducació” i que m’ha fet endinsar-me i “investigar” coses que semblaven que tenia sabudes i no era així, la distancia del temps et dona una perspectiva que llavors no tenies... la “revolució cultural “ ? Aquí potser l'únic que es veia eren uns quants posters i els colls Mao.

“La petita modista va arrencar a córrer a l’instant i, quan vaig tornar-la a cridar, va apressar el pas. En cridar-la per tercera vegada, es va convertir en un ocell i es va enlairar sense concedir-se un moment de descans, cada vegada es feia més petit, i va desaparèixer”.




divendres, de setembre 18, 2009

La Festa !!!




















-->
Bon dia Bloc,
Mira ja fa un parell de dies que s’han engegat les festes de Santa Tecla ( les millors festes del mon mundial) i potser estaria be que ja obrissin la Capella virtual de la Santa que dit de passada es una passada de divertida... que et sembla entrem-hi al son d’una Amparito ?


diumenge, de setembre 13, 2009

Bookcrossing
















Hola Bloc,

Fa pocs dies passejant per la ciutat em vaig trobar un llibre alliberat, em va fer il·lusió però sobre tot el que em va fer mes gràcia es on estava enganxat, ni mes ni menys que a una de les portes de la Catedral.


divendres, de setembre 11, 2009

Tarragona un demati de vent


















Hola Bloc,

Avui repassant fotografies que he fet aquest estiu, m’adono que he “descobert” coses de llocs on hi havia passat tres-centes mil vegades o mes i que no havia vist, com es ara aquesta placa de marbre que hi ha en una plaçeta al costat de la Catedral on hi ha esculpit aquest poema de Josep Carner dedicat a la meva Ciutat.

També avui he pensat amb el Hector Oliva que en el seu llibre de la Barcelona Americana explica que les “troballes” las havia fet empenyent el cotxet del seu fill, i constato que jo algunes les he fet mentre empenyia el cotxet del Alexis... m’ha fet gràcia i es que això de portar un carret dona per molt.

“ I encara en una glòria de sol i cel i vent

la Catedral s’eleva dins la claror esplendent

amb una apoteosi vibrant de polsegueres”

Josep Carner-


dissabte, de setembre 05, 2009

dissabte, d’agost 29, 2009

El salze cec i la dona adormida


















Bona nit Bloc,
Un altre llibre del Haruki Murakami que de tant pronunciar aquest nom ja em sembla de la família, aquest, el llibre, es de relats i es del tot apassionant, m'han fascinat els arguments i els personatges, com els corbs animats, el home de gel, la tieta, els crancs...
Que passa si t’enamores d’un home de gel ? o si et surt una tieta a l’esquena? Genial!!!

divendres, d’agost 21, 2009

Concert a la Torre Minerva

Bon dia bloc,
Ahir a la nit concert a la Torre Minerva un lloc preciós dins les Muralles de Tarragona, la gent que tocaven son els “Retrio” un grup de Sitges que fan música tradicional en clau de jazz, amb un programa molt original i sorprenen, per exemple van fer “l’Amparito Roca” (l'himne de la Festa a Tarragona)... “Paraules d’amor”, “Qualsevol ni t pot sortir el sol”, ect. Es una experiència que ha tingut molt bona acollida amb actuacions periòdiques al Museu Cau Ferrat.

A la sortida una volta per la Rambla amb la Montserrat i la Maria Teresa...feia molta calor i la volta be, però el granissat no matava oi Maria Teresa?

dimecres, d’agost 19, 2009

Tanco el balcó




Tanco el balcó i la solitud torna ha envair l’espai, sonen les “variacions” i la melangia es fa present , voldria estar en un altre lloc, no se on ben, be, llocs del passat però no de la mateixa manera com hi vaig ser, ho potser si, escriure em fa viure un altre dimensió... em venen al cap els versos de Neruda “puedo escribir los versos mas tristes esta noche...

Hi haurà estels a la nit però no m’emociona , tot es recança, i un volgué superar, superar que? Ja sona l’ultima variació que també es la primera... la tarda s’escola.... i sento com el Glen canta... fi, puc premé el botó i semblarà que no ha passat res però ja res serà igual, torna ha començar i es un cicle nou, portarà altres sensacions potser avui no somniaré... estripo el programa ja es passat ... tot es passat inclòs el futur immediat...


diumenge, d’agost 16, 2009

Visita al museu























Hola Bloc,
M’agrada’t la exposició de Juan Cruz-Plaza i al Alexis sembla que també, s'ho ha mirat tot de fit a fit com ell acostuma ha fer i de quant en quant feia la rialleta...

dimarts, d’agost 11, 2009

La identitat


















Bloc,

Aquest llibre del Milan Kundera que en aparença sembla que només expliqui la relació sentimental entre Chantal i Jean-Marc, va molt mes enllà quan en una època marcada per la incertesa de qui es qui un arriba a no reconèixer la identitat del altre i els dubtes apareixen de si realment l’altre, es realment l’altre que en un moment donat es va trobar. Hi ha un capítol final que m’ha semblat una mica empatollat, però en conjunt m’agrada’t.


dissabte, d’agost 08, 2009

Ara mateix...



















Hola Bloc,
Ara mateix em plauria estar en un d’aquests jardins tant polits i nets de Viena sentint per dins el record de la música...


diumenge, d’agost 02, 2009

Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d’aquell prat. Les muntanyes, ja netes de la pols de l’estiu gràcies a uns quants dies de pluja suau, eren d’un verd brillant i intens; el vent de l’octubre feia moure les eulàlies, i un núvol llarg i prim penjava enmig del cel, d’un blau glaçat. Era un cel tan alt que si el miraves gaire estona et feien mal els ulls. Un cop de vent va travessar el prat, va fer moure els seus cabells i va continuar cap al bosc. Vam sentir el cruix de les fulles dels arbres, i de lluny ens va arribar el lladruc d’un gos. Era un lladruc fluix, confús, com sortit de la porta d’entrada a un altre món. No se sentia cap altre soroll. Tampoc no vam trobar ningú. Només vam veure dos ocells vermells que, espantats, van alçar el vol des del mig del prat i se’n van anar bosc endins. Mentre caminàvem, la Naoko em va explicar la història del pou.
Haruki Murakami

Bona nit Bloc,
Llegir a Murakami es un plaer, m’agrada principalment per tots els detalls d’un altre cultura tant diferent de la meva, tot i que l’argument no deix de ser una història que pot passar a qualsevol lloc del mon. De totes maneres Tòquio Blues no m’agrada’t tant com “Kafka a la platja”...
Al que no li trobo massa solta es al títol que li han donat a la traducció “Tòquio Blues” (Norwegian Wood) es podia deixar el títol original de la cançó dels Beatles que surt moltes vegades a la narració.

dijous, de juliol 30, 2009