Tanco el balcó i la solitud torna ha envair l’espai, sonen les “variacions” i la melangia es fa present , voldria estar en un altre lloc, no se on ben, be, llocs del passat però no de la mateixa manera com hi vaig ser, ho potser si, escriure em fa viure un altre dimensió... em venen al cap els versos de Neruda “puedo escribir los versos mas tristes esta noche...
Hi haurà estels a la nit però no m’emociona , tot es recança, i un volgué superar, superar que? Ja sona l’ultima variació que també es la primera... la tarda s’escola.... i sento com el Glen canta... fi, puc premé el botó i semblarà que no ha passat res però ja res serà igual, torna ha començar i es un cicle nou, portarà altres sensacions potser avui no somniaré... estripo el programa ja es passat ... tot es passat inclòs el futur immediat...
4 comentaris:
Ui, Jaka, quina malenconia que t'està venint... vols dir que no sentim ja la tardor propera??? En aquest temps a mi també em passa, sento la tardor de l'ay i la meva i em ve una cosa, un nus al pit...
Ànims, abraçades i petons!!!
L'estiu sempre m'ha semblat un temps trist, encara més els diumenges, no hi ha res com la vida quotidiana. I res més trist que els silencies xafogosos de l'estiu.
Zel, moltes gràcies per el teu comentari, jo mes aviat tinc ganes de que s’acabi l’estiu, el temps que m’agrada mes es la tardor i moltes vegades m’agrada sentir nostàlgia d’alguna cosa que no se ben be que es.
Una abraçada,
Sí Júlia, jo també l’estiu al final el trobo pesat, ara això de la tristesa o l’alegria a mi m’ho fa molt segons la música que escolto.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada