Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d’aquell prat. Les muntanyes, ja netes de la pols de l’estiu gràcies a uns quants dies de pluja suau, eren d’un verd brillant i intens; el vent de l’octubre feia moure les eulàlies, i un núvol llarg i prim penjava enmig del cel, d’un blau glaçat. Era un cel tan alt que si el miraves gaire estona et feien mal els ulls. Un cop de vent va travessar el prat, va fer moure els seus cabells i va continuar cap al bosc. Vam sentir el cruix de les fulles dels arbres, i de lluny ens va arribar el lladruc d’un gos. Era un lladruc fluix, confús, com sortit de la porta d’entrada a un altre món. No se sentia cap altre soroll. Tampoc no vam trobar ningú. Només vam veure dos ocells vermells que, espantats, van alçar el vol des del mig del prat i se’n van anar bosc endins. Mentre caminàvem, la Naoko em va explicar la història del pou.
Haruki Murakami

Bona nit Bloc,
Llegir a Murakami es un plaer, m’agrada principalment per tots els detalls d’un altre cultura tant diferent de la meva, tot i que l’argument no deix de ser una història que pot passar a qualsevol lloc del mon. De totes maneres Tòquio Blues no m’agrada’t tant com “Kafka a la platja”...
Al que no li trobo massa solta es al títol que li han donat a la traducció “Tòquio Blues” (Norwegian Wood) es podia deixar el títol original de la cançó dels Beatles que surt moltes vegades a la narració.