dissabte, d’abril 11, 2009
Kore
Bona nit Bloc,
Al entrar a l’habitació he vist que el “Kore” havia saltat de la prestatgeria, allí estava com reclamant atenció, com dient , - fa temps que no em llegeixes- i te raó i això que els poemes del Joan Duran son preciosos... i et fan pensar... i t’omplen els buits que a estones se intercalen dins d’un...
Ocupo aquest reducte d’univers,
estenc el meu cos com una liana,
els meus ossos són les bigues i la fusta,
i els meus cabells el sostre i la savina.
No hi ha sortides.
Continuo cavant galeries,
flueixo entre escletxes i finestres
aferrant-me a les restes d’una vida
que no sé ni per què visc.
___________________________________________________
Fa tres anys
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
ui, avui una lectura així no em convindria pas... em posaria massa tristoia...
Petons, maca!
Sí que es una mica trist aquest poema, però es preciós i fa reflexionar.
Petonets,
Publica un comentari a l'entrada