dissabte, d’abril 11, 2009

Kore


















Bona nit Bloc,

Al entrar a l’habitació he vist que el “Kore” havia saltat de la prestatgeria, allí estava com reclamant atenció, com dient , - fa temps que no em llegeixes- i te raó i això que els poemes del Joan Duran son preciosos... i et fan pensar... i t’omplen els buits que a estones se intercalen dins d’un...


Ocupo aquest reducte d’univers,
estenc el meu cos com una liana,
els meus ossos són les bigues i la fusta,
i els meus cabells el sostre i la savina.

No hi ha sortides.
Continuo cavant galeries,
flueixo entre escletxes i finestres
aferrant-me a les restes d’una vida
que no sé ni per què visc.

___________________________________________________
Fa tres anys

2 comentaris:

zel ha dit...

ui, avui una lectura així no em convindria pas... em posaria massa tristoia...
Petons, maca!

jaka ha dit...

Sí que es una mica trist aquest poema, però es preciós i fa reflexionar.

Petonets,