NYOC o la realitat reinventada

Hola Bloc,
Ahir a la tarda vaig anar a la inauguració de la exposició en homenatge al Guigui , i havia una gentada i la composició-presentació es molt xula, em va agradar veure molts cartells coneguts i va ser una grata sorpresa saber-ne la autoria. La idea i el muntatge ha estat promogut per el periodista i escriptor Ferran Gerhard íntim amic del Guigui.
Aquí et deixo un petit escrit que parla d’aquesta persona singular.

"Guigui, Vidal de Blas Palau, va néixer el 24 de gener de 1946 a França, a Saint­Sauveuren­Puisaye (Yonne), on s’havia refugiat la seva família fugint de la guerra incivil i del genocidi que la seguiria. La tirania i l’horror els van perseguir com una maledicció, però van esquivar, gràcies a Carme –més que una mare, perquè lluità fins a l’extenuació pels seus cadells– i l’ajut d’amics, les urpes de la pobresa. Morí el 19 de gener del 2008, gairebé 62 anys després, lliure, als afores de Tarragona, envoltat de pins, a unes pas­ses del seu estimat Mediterrani.
NYOC és una mínima mostra del talent d’un creador que atrapava somnis i que adorava les idees per damunt de qualsevol altra cosa. Autodidacta, escultor de lletres, co­mençà a treballar de molt jove a Publicidad Egea, després de sortir per cames dels Herma­nos, del Col·legi La Salle. A principis dels anys seixanta, volà a Barcelona, però l’estada a Alas Publicidad fou fugaç. Tornà a Tarragona i, des de llavors, col·laborà com a grafista amb la majoria d’agències del moment. També ho va fer amb les impremtes Pijoan i Arrels, entre altres, i va obrir els seus enyorats estudis­tallers. Compatibilitzà la feina amb el diver­timent perquè, per a un franctirador com ell, era un crim viure sense fer­ho. La irrupció de la informàtica el va arraconar cap als anys noranta i el va convertir en una espècie en extin­ció. Va resistir, és clar, la revolució digital, però sabia que no conqueriria el Palau d’Hivern. La feina, baixà. Encàrrecs d’amics, portades de llibres i –com que en el seu genoma hi reg­nava la generositat– dibuixos regalats i cartells gratuïts per a col·lectius i entitats de tota mena, el van mantenir els darrers temps, amb els ulls sempre oberts i el bigoti tapant­li el somriure, ben dret a la trinxera. Se’n va anar, sense soroll. Amb discreció. El seu comiat és aquesta exposició que permet recuperar una de les seves màximes més preuades: “Cal reinventar sempre la realitat... nyoc!”
Ferran Gerhard