Si algú pensava que les profunditats de l’infern havien de ser el regne de la confusió i l’agitació, i dels dimonis amb trident atiant flames, ja deu haver comprovat que no és aquesta la visió de Dante. En aquell fons del pou, que és també el fons i el centre abismal de la terra, tot és silenci, quietud, boira i gel. En aquesta profundíssima caverna glacial on regna en persona Llucifer, els condemnats estan submergits del tot en el glaç, immòbils, eternament congelats. El silenci és tan complert com la buidor d’aquest espai i l’eternitat del temps. I al centre Llucifer que no és el rei actiu i encès de les legions demoníaques, sinó un enorme i feixuc monstre passiu, encastat ell mateix en el gel i en la roca, immens, pelut, bavejant, i triturant maquinalment un condemnat en cada boca de la triple cara.
La Divina Comèdia
Crec que es un dels llibres mes divertits que he llegit, es pura ciència-ficció, potser la part mes avorrida es la del Purgatori per allò de que no es carn ni peix però el cel i l’infern son genials, el cel no es igual per ha tothom ja se sap aquí també hi ha “classes” i l’infern tampoc... jo sempre havia pensat amb el foc infernal però ja es veu que no, que com mes avall vas (al infern hi han prestatges) mes fred hi fa, quan s’arriba al últim, últim, allí està el pelut Llucifer, per sota dels tres caps li surten unes ales immenses com de rat-penat que mou constantment generant un vent glacial perquè el glaç no pari mai d'augmentar. Els paisatges que descriu el llibre els trobo d’una imaginació prodigiosa. El llibre sens dubte s’ha de llegir en la versió de Joan Francesc Mira, una traducció genial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada