Bona tarda Bloc,
M’he tornat a enlluernar amb les històries del
Haruki... es tant diferent de tot i a la vegada quotidià... i sempre la nota de
fantasia que no ho es, doncs a la realitat crec que tots tenim aquell pensament
subtil com quan somniem, i la música, sempre la música que fa que visquis
l’ambient dels moments dels protagonistes...
L’Erika i el Tanimura es troben al cap de
bastants anys, estan en un bar elegant de copes i el pianista toca:
En Kino que es representant de articles
esportius un bon dia decideix plegar i obrir un Bar que precisament es dirà
Kino... al local i entra un gat que es veu que el lloc li agrada i si queda el
Kino li construïes una gatera perquè pugui entrar i sortir... hi ha aquell
personatge estrany amb la gavardina fins als peus que cada dia s’acomoda a un
racó de la barra i llegeix i llegeix en Kino li fa una mica de fru-fru però...
adorava els vinils, tot sovint escoltava el disc de piano sol de l’Art Tatum...
El telèfon va sonar passada la una de la
matinada, una veu d’home em va informar que la M havia desaparegut per sempre
s’havia suïcidat el dimecres passat...no se perquè m’ho comunicaven ja que feia
mes de dos anys que no en sabia res d’ella... vaig recordar coses... ni havia
una que em xocava molt que només li agradava la música d’ascensor (que li deia
jo)penso que allí on estigui deu continuar amb “Amor d’un dia d’estiu”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada