Bon dia Bloc,
Ja fa bastants dies que l’Alexis i jo vam anar al teatre i no se qui s’ho va passar millor si ell o jo, ell mirant al escenari i jo mirant-lo a ell que es tot un espectacle veure les seves expressions, reaccions, aplaudiments i les mirades que em fa de quan en quan com preguntant-me que en penso...
El primer dia vam veure el “Ploramiques” i es va entusiasmar amb les cançons, ara de vegades amb dos dits al piano el sento cantar “soc feliç, soc feliç “
Un altre dia va ser un espectacle de circ, li va agradar tant que al acabar es va posar a plorar una mica, sort que a la sortida l'esperaven els artistes per xocar les mans.
Que bonic es ser nen i pogué xisclar, aplaudir, plorar i dir no segons a que...
1 comentari:
... mentre li respectin el No a segons què... no trobes?
jo encara recordo quan vaig portar el meu fill (tenia 6 anys) a veure una adaptació de La flauta màgica que feien al Lliure de Barcelona (Imma Colomer era la reina de la nit i Papageno era Lluís Homar) i el va fascinar tantíssim que sempre més ha estat enamorat de Mozart.
El que més m'agrada de tot és el record que en té, encara, als seus 34 anys!
Publica un comentari a l'entrada