diumenge, de febrer 26, 2006

Visita sorpresa

Fa un cert temps vaig viatjar a Romania i tot voltant per aquelles tenebroses muntanyes on no es veu ni un mal chaletet amb floretes a les finestres i tot son teranyines, rocs, boires i ombres sospitoses vaig conèixer a la família Nosferatus... una mica rarus però hospitalaris i simpàtics, be, dic simpàtics perquè sempre tenen la boca oberta, em sembla que riuen... em van convidar a quedar-me a la seva casa, mes que casa diríem un casalot, bastant humit... molt, molt humit ja que les parets no era que estiguessin pintades de color verd sinó que el verdet ja era natural, es veu que els hi havia fallat la dona de les feines i hi havia una mica de pols (son coses que passen) però be tot son costums i cada terra sa guerra.
El matrimoni Nosferatus tenen dos fills (la parelleta) i avui per sorpresa meva m’han vingut a visitar, continuo trobant-los una mica rarus mes que res per les dents i per allò de la boca oberta que no saps ben be que fan, si riuen, o que... en fi he tingut alegria, son macos, jo diria que guapos !!! oi?

dijous, de febrer 23, 2006

Tinet i Xavier Gols










Avui m’he arribat al Conservatori de Música, i pujant l’escales cap a la Sala Gols pensava en quan fa uns anys les pujava amb el “chelo” cap a classe... i ara el tinc allí tot tapadet i callat... en fi no hi ha temps per tantes coses, temps ! temps! Be, al que anava, Tinet ha fet la presentació oficial del disc que han editat del
Xavier Gols i ha encetat un apartat al web amb el nom de “Personatges” on es pot escoltar i baixar el contingut del Cd. També hi hagut actuació en directe dels intèrprets del disc.
Aquesta invitació que he trobat entre els papers familiars correspon a un dels seus concerts, es curiós que llavors li van posar Javier.

dimecres, de febrer 22, 2006

Bufff!!!


















Bufff !! quin dia !!! quin fart de fregar, semblava talment la ermitana de “Solitud”... No se però m’ha semblat sentir que l’escombra em deia: No cal que gemeguis tant !!! Alabat sia Nostramo!!! No cal que t’emmigranyis per tan poca cosa... Tingueu pas por... hi posarem esca!!!

dissabte, de febrer 18, 2006

dijous, de febrer 16, 2006

Objectes estimats



















El Ramonet era un nen prim, de cabells rossos i ulls clars, que rondava sempre al voltat de la parada d’olives que els seus Pares tenien al mercat del Fòrum, amb la meva Mare hi anàvem a comprar i mentre els grans xerraven nosaltres jugàvem a qualsevol cosa, el recordo molt be amb pantalons curts hivern i estiu (tal com s’anava en aquells temps) i rient, es vam fer molt amics i quan vaig fer la Primera Comunió el vàrem convidar al esmorzar que llavors es feia, xocolata amb coca i orxata...
Era un dia de molta calor (el 30 d’agost) i malgrat els molts anys que han passat encara veig al Ramonet arribant a casa meva i donant-me un regal... era aquesta petita tassa de floretes que conservo amb especial tendresa... ha passat molt, però molt de temps i m’he canviat unes quantes vegades de casa però la tassa del Ramonet que es com l’anomeno encara continua formant part de la meva vida. Malauradament el Ramonet no es va fer gran, només amb deu anys ja va marxar, jo vaig plorar molt quan m’ho van dir, mel estimava... la tassa de flors mel recorda constantment.

dimarts, de febrer 14, 2006

No ets com












Fa dos o tres dies que no et dic res, però es que segons que a tu no t’ho puc explicar... no ets com “Mi diario” d’abans que es tancava amb una petita clau daurada i tot quedava allí, tu ets una mica, be, mes avia't bastant tafaner i de seguit ho esbombes tot, no t’enfadis, m’agrades molt, et trobo divertit i m’has obert un munt de finestres noves (mes feina a rentar vidres)... mira aquestes son les flors que m’ha portat la meva amiga Lisa, i aquí les poso perquè en gaudeixis, també et deixo aquest llibre “Apunts per al retrat d’una Ciutat” de Borja Bagunyà l’acabo de llegir i tel recomano he quedat bocabadada del seu estil i tal com diu a la contraportada “és el debut extraordinari d’aquest escriptor als 19 anys”.
Fins aviat,


dissabte, de febrer 11, 2006

Amat


















Avui hem tingut presentació al Museum Cafè del llibre “AMAT” de la col•lecció “La imatge que parla” de Anton Roca (fotografia) i Lurdes Malgrat (poesia), el acte anat a càrrec de Magí Sunyer que com sempre ens ha delectat amb els comentaris del llibre. Molta concurrència, i havia el “tot”, lectura de poemes, brindis amb cava, flors, retrobar-se amb gent entranyable...Un petit testimoni del llibre:


Quan ja no siguis res,
amat amic,
com el crit de l'agonia
t'ha ensenyat.
I reconstrueix-te














Lurdes Malgrat en un moment del acte.

dijous, de febrer 09, 2006

Des de la finestra
















La Plaça...
Arriba un home jove amb un casquet de coloraines s'asseu en un banc i es posa a tocar una flauta només un moment, s'aixeca i s’han va... son les nou del matí... i penso... Es hora de tocar la flauta?
Al fons han enderrocat una casa, (que per cert hi va néixer
Josep Gramunt i Subiela ), i al excavar en el solar han trobat nou esquelets, diuen que de la Guerra del Francès.
I ha molt de soroll... estan canviant canonades.

dimecres, de febrer 08, 2006

A callarse...




















I...elsbisbeselsdiarislestelevisionslesradioselsperiodisteselscontraelspro...

Julieta Venegas canta Neruda 


A callarse by Julieta Venegas on Grooveshark 

A callarse
Seria un minuto fragante,
sin prisa, sin locomotoras,
todos estariamos juntos
en una inquietud instantánea.

Tal vez no hacer nada
por solo una vez
tal vez un gran silencio
pueda interrunpir esta tristeza.

Por una vez sobre la tierra
no hablemos en ningún idioma,
por un segundo detengamonos,
no movamos tanto los brazos.

Los que preparan guerras
victorias sin sobrevivientes,
se pondrian un traje puro
y andarian con sus hermanos.
No se confunda lo que quiero
con la inacción...
La vida es solo lo que se hace...

A callarse
Ahora contaremos doce
y nos quedamos quietos.
Ahora contaremos hasta doce
y tú te callas y me voy.

Si no pudimos ser unánimes
moviendo tanto nuestra vidas,
tal vez no hacer nada una vez,
tal vez un gran silencio pueda
interrumpir esta tristeza,
este no entendernos jamás
amenazarnos con la muerte.

Por una vez sobre la tierra
no hablemos en nigún idioma
por un segundo detengamonos,
no movamos tanto los brazos.

A callarse
Pablo Neruda

dimarts, de febrer 07, 2006

Cant XXXIV














Si algú pensava que les profunditats de l’infern havien de ser el regne de la confusió i l’agitació, i dels dimonis amb trident atiant flames, ja deu haver comprovat que no és aquesta la visió de Dante. En aquell fons del pou, que és també el fons i el centre abismal de la terra, tot és silenci, quietud, boira i gel. En aquesta profundíssima caverna glacial on regna en persona Llucifer, els condemnats estan submergits del tot en el glaç, immòbils, eternament congelats. El silenci és tan complert com la buidor d’aquest espai i l’eternitat del temps. I al centre Llucifer que no és el rei actiu i encès de les legions demoníaques, sinó un enorme i feixuc monstre passiu, encastat ell mateix en el gel i en la roca, immens, pelut, bavejant, i triturant maquinalment un condemnat en cada boca de la triple cara.

La Divina Comèdia

Crec que es un dels llibres mes divertits que he llegit, es pura ciència-ficció, potser la part mes avorrida es la del Purgatori per allò de que no es carn ni peix però el cel i l’infern son genials, el cel no es igual per ha tothom ja se sap aquí també hi ha “classes” i l’infern tampoc... jo sempre havia pensat amb el foc infernal però ja es veu que no, que com mes avall vas (al infern hi han prestatges) mes fred hi fa, quan s’arriba al últim, últim, allí està el pelut Llucifer, per sota dels tres caps li surten unes ales immenses com de rat-penat que mou constantment generant un vent glacial perquè el glaç no pari mai d'augmentar. Els paisatges que descriu el llibre els trobo d’una imaginació prodigiosa. El llibre sens dubte s’ha de llegir en la versió de Joan Francesc Mira, una traducció genial.

diumenge, de febrer 05, 2006

Un petit apunt

Ahir ja em vaig veure a la tele al programa sobre Tinet ... S'han va fer estrany veurem a mi mateixa, i realment soc així? Be, si mes no deu ser com en veu la gent... Em va fer riure, crec que tinc una bis còmica, ai, en quins lius em fico!!!